Carmina Burana, vol. 2 / version originale et intégrale
Clemencic Consort, instruments anciens

medieval.org
Harmonia Mundi HM 336 (LP)
1974
edición española, 1979: Edigsa EHM 336




A
CARMINA MORALIA

1. CB 34. Deduc, Syon, uberrimas  [2:54]
voix d'hommes: schola, contre-ténors I et II, baryton (R. Clemencic), tabor

2. CB 3. Ecce, torpet probitas  [2:18]
vielle à roue et chant

3. CB 11. In terra summus rex  [3:04]
récitant (R. Zosso), voix d'hommes, pièces de monnaie, tambour de basque

4. CB 19. Fas et nefas ambulant  [1:53]
contre-ténor I, contre-ténor II, bombarde alto, cornet à bouquin alto, grand tambour de basque, triangle

5. CB 5. Flete flenda  [1:09]
récitants (Z. Vandersteene, R. Zosso)

6. CB 22. Homo que vigeas  [2:37]
orgue portatif

7. CB 12. Procurans odium II  [2:56]
vielle à roue et chant, cornet à bouquin alto, vièle alto, bombarde alto, tabor

8. CB 47. Crucifigat omnes  [3:14]
voix d'hommes, cornet à bouquin alto, vièle ténor, bombarde alto, cymbalettes de cuivre


B
CARMINA AMORIS DIVINA

1. CB 11*. Ave nobilis venerabilis Maria  [5:50]
voix d'hommes, clochettes doubles, triangle

2. CB 153. Fulget dies celebris  [1:16]
vielle à roue et chant, cornet à bouquin alto, crotales, tabor


CARMINA VERIS ET AMORIS

3. CB 153. Tempus transit gelidum  [3:43]
contre-ténor I, orgue portatif, rebec, tympanon (hackbrett), cymbalettes

4. CB 200. Bacche, bene venies II  [2:01]
cornemuse, tambour de basque, tabor turc, petites timbales en cuivre, paire de timbales en cuivre, grelots

5. CB 8. Licet eger  [3:09]
flûte de berger

6. CB 37. In Gedeonis ara  [3:20]
petite flûte à bec sopranino, tympanon (hackbrett), rabâb, bombarde alto, rubebe, contre-ténor I, tambour de basque, cymbalettes

7. CB 90. Exiit diluculo rustica puella  [1:04]
contre-ténor I, sifflet, rebec, clochettes doubles

8. CB 73. Clauso Chronos  [3:13]
voix d' hommes, flûte à bec sopranino, viele alto, luth, cornet el bouquin courbe alto, bombarde alto, tambour de basque, cymbalettes





Clemencic Consort
René Clemencic

Zeger Vandersteene · contre-ténor I, percussions
Hans Breitschopf · contre-ténor II
Pedro Liendo · baryton
René Zosso · vielle à roue et chant, récitant
René Clemencic · flûte de berger, flûte à bec sopranino, orgue portatif, sifflet
András Kecskés · luth, rubebe, tabor turc
František Pok · cornet à bouquin courbe alto, cornemuse
Spiros Rantos · vièles alto, vièle ténor, rabâb, grelots
Richard Erig · bombarde alto
Walter Schiefer · tympanon (hackbrett), tabor, grand et petit tambour de basque, paire de petites timbales de cuivre, cymbales, cymbales de coquillage, clochettes doubles

Schola:
Gustav Bauer · baryton
Ladislav Illavsky · baryton
László Kuncz · baryton
Franz Handlos · basse
Karl Kastler · basse

SOURCES:
Barcelona: Arxiu de la Corona d'Aragó, ms Ripoll 166;
Burgos: Códex de las Huelgas;
Cambridge: Jesus Coll. 18; Univ. Bibl. Pfl, 17;
Évreux: 2s. 13;
Firenze: Laurenziana Plut. 29,1 p. 13, ex.;
St-Gallen: Stiftsbibliothek 383 p. 13;
Limoges: 17 (Catal. 2) p. 13;
London: British Mus. Egerton 2615;
Madrid: Bibl. Nacio. 20.486 (précéd. Toledo);
München: Bayr. Staatsbibl. Clm 4660 & Clm 5539 p. 14;
Wolfenbüttel: Herz.-August-Bibl., Helmst. 1099, p. 14; Helmst. 628, p. 14.


Enregistrament Harmonia Mundi, réalisé en la Salle des la Sala dels Prélats del Schottenstift, à Vienne
Prise de son et muntatge: Pierre Studer.
Direction musicologique et artistique: René Clemencic
Illustration: Tapisserie de Bayeux, détail, Photographie Zodiaque

El manuscrit original de les «Carmina Burana» arribà l'any 1803, dintre el marc de la secularització dels convents de Baviera, a la Reial Biblioteca Central de la Cort de Munich. EI primer editor d'aquests manuscrits, el bibliotecari J. A. Schmeller, els donà el nom de «Carmina Burana» (Poemes de Benediktbeuren), perquè el conjunt havia estat descobert en el convent bavarès d'aquest nom. No obstant, no fou ací on el manuscrit va ser redactat. Les investigacions més recents n'estableixen la redacció des d'abans de la meitat del segle XIII al Tirol, i encara més versemblantment a Carintia (a Maria Saal?). També s'anomena com a lloc d'origen, la cort d'un bisbe de Seckan, a Styria (el bisbe Karl, 1218-1231 o el bisbe Heinrich. 1232-1243).

El manuscrit representa una gran i important col·lecció de peces líriques internacionals, principalment llatines, de finals del segle XI fins al segle XIII. El descobriment de documents contemporanis paralles permet actualment de determinar-ne els països d'origen: Occitània (entre altres els manuscrits de Sant Marcia! de Limoges, a principis del segle XII), Franca, Anglaterra, Escòcia (St. Andrew), Suisse (Cartoixa de Basilea), Catalunya (Barcelona, Las Huelgas), Castella (Toledo), Alemanya (claustre de Weingarten, entre altres). Enmig de nombrosos anònims sorgeixen els noms de poetes, com el cèlebre Arxipoeta de Colónia (l'existència del qual es determine entre 1140 i 1165), Hugues d'Orléans anomenat el Primat (1093-1170), Gautier de Châtillon (1135-1182), Pierre de Blois (1135-1207), el canceller de Paris Philippe de Grève (mort al 1236) i l'arquebisbe de Canterbury Stephen Langton (mort al 1228). La majoria d'aquests poemes son profans i, amb tot, les peces sagrades —un Joc de Pasqua, un Joc de Nadal, himnes, etc.— tenen una bellesa penetrant. Amb l'excepció d'alguns textos en alt alemany medieval i en francès, és la llengua internacional dels lletrats, el llatí, la que s'utilitza. Una part d'aquests textos pot ser considerada com poesia de vagabunds o de goliards. No obstant això, aquestes nocions s'han de considerar force imprecises. Es sol anomenar vagabunds tots els lletrats i estudiosos que anaven de ciutat en ciutat i que, sovint, es tornaven sedentaris després d'uns anys de deambular. Als goliards aquest motiu els ve sigui de Goliat, considerat durant molt de temps com l'arquetipus del vici, sigui de «gula», paraula llatina que vol dir golafreria. Sembla que tots van ser clergues que havien penjat els hàbits a la figuera. En llur cas, la inestabilitat s'aliava a una existència marginal: borratxeres, fartaneres, joc, mandra, prostitució. Al costat de cantons satíriques que critiquen llur època amb violència i emoció, a les «Carmina Burana» hi trobem graciosos cants d'amor, cants sobre la primavera, d'altres plens d'intimitat, alhora que també n'hi trobem de gairebé immorals, sense mesura. La paròdia es serveix expressament d'associacions mentals religioses —no solament perquè mancava la fe, sinò sovint, inversament, Déu estava llavors present a tot arreu i no se'l podia evitar. Aixi passa amb la cancó llicenciosa «Alte clamat Epicurus», que parodia el cèlebre cant de croats de Walter von der Vogelweide, sobre la melodia del qual s'ha de cantar, i amb el qual, escrit en alt alemany medieval, acaba.

Una part dels poemes dels manuscrits de les «Carmina Burana» estan dotats de melodies anotades, si més no, per sis copistes diferents en neumes sense línia de guia. Gràcies a documents paral·les, s'han pogut recobrar una part d'aquests aires. En llurs orígens, sembla que la majoria eren cantats. Les melodies de molts d'aquests poemes haurien d'haver estat anotades al manuscrit de les «Carmina Burana», però en definitiva no va ser fet. Altrament moltes de les cançons es retroben a d'altres manuscrits contemporanis. Alguns porten versions a una o dues veus a l'estil del conductus amb frases de contrapunt. Molt d'altres es poden retrobar per la tècnica del contrafactum tan apreciada a l'edat mitjana: sota melodies conegudes, corrents, s'inscriuen paraules noves. Aixi l'antic himne de Nadal «Fulget dies celebris» dóna la melodia al cant d'amor: «Tempus transit gelidum», que s'acaba, com molts altres de Carmina Burana, amb una estrofa en alt alemany medieval. Tots els aires de les «Carmina Burana» accessibles actualment tenen una force vital i una bellesa enlluernadores. Al costat de melodies senzilles, populars, es troben composicions molt refinades, de gran empenta artística; al costat de cants estròfics sense gaires pretensions amb tornada o sense, es troben grans formes a l'estil de seqüències, molt ramificades, comparables a les de la poesia. El gregorià, la seqüència, l'art popular, l'art dels trobadors, dels joglars i dels Minnesänger s'hi fan costat de manera multicolor o s'hi influencien recíprocament. La redacció dels textos poètics que he triat correspon molt exactament — amb l'única excepció de les faltes de grafia patents a l'original — al text original del manuscrit de les «Carmina Burana», encara que pot ser considerada ocasionalment com a corrompuda per alguns filòlegs adeptes de les variants o afectats de purisme. Efectivament, no es tractava pas de restituir una versió ideal, sinó, tot al contrari, de tornar a donar senzillament el «verb» tal com ha estat retingut pels copistes del manuscrit de les «Carmina Burana». M'he limitat, doncs, a seguir estrictament el text.

La instrumentació medieval era d'una plenitud, d'una riquesa de timbres increïbles. Nombrosos instruments arribaren als països europeus des de l'Orient Mitjà — llaüt, psalteri, rabâb, flabiol de pastor, timbals, tamborins, etc... Molts d'aquest instruments han continuat invariables fins als nostres dies en alguns països del Proper Orient, aixi com també dins el quadre de la musica popular de molts països — la musica ètnica conserve voluntàriament el passat. Tan sovint com ha estat possible, hem utilitzat instruments d'aquests com a testimonis vius de l'Edat Mitjana, i com a penyora de l'autenticitat més estricte. La pràctica interpretativa de l'època de les «Carmina Burana» es reconstituïble amb un estudi detallat de les dades de redacció i iconogràfiques d'aquells temps, aixi corn per l'anàlisi intensiva de la pràctica musical de països corn Sicília, Sardenya o la Catalunya d'avui i també l'Orient Mitjà: s'hi troben encara pràctiques interpretatives de formes comparables a les de l'Edat Mitjana.

Hem intentat recalcar la internacionalitat d'aquestes cançons amb pràctiques interpretatives diversificades — per exemple, influència àrab nul·la, mitjana o dominant, etc... — així com amb el manteniment de costums i d'amaneraments d'expressió particulars — per exemple, la pronunciació del llatí a la manera italiana, francesa, espanyola o alemanya, etc...

Conscientment, succeïrà que es presentin diverses versions d'una mateixa peça. De la mateixa manera, tota peça dotada d'un text podia ser interpretada originàriament com a peça purament instrumental — eventualment amb preludi, o interludis: com a tal ja no està obligatòriament lligada al contingut expressiu original. El conjunt de les «Carmina Burana» comptarà sis o set discos; tot conservant estrictament el text original — mentre les realitzacions conegudes fins avui utilitzaven textos corregits filològicament, alterats, minvats o augmentats a les reedicions modernes, aquesta sèrie s'esforçarà en restituïr el conjunt musical tal com pot ser reconstruït a partir dels manuscrits.

Dr. René Clemencic

Las frases en color no figuraban en las notas de la versión española/catalana del LP1 EHM 335