medieval.org
muziekweb.nl
Enregistrament:
6-9 Abril, 2010
Ermita de Sant Antoni, Altafulla (Tarragona)
Publicar:
2010
La mà de guido LMG 2097
Cantar Alla Viola
Nadine Balbeisi • soprano
Fernando Marín • viola d'arc
La viola d’arc a la Corona d’Aragó als segles XIV-XVI
La viola d’arc, probablement l’instrument musical més representatiu
de la corona d’Aragó i, de fet, l’antecessor de gairebé tots els
cordòfons europeus, va ser el protagonista de l’execució musical que va
estar present a la majoria de les manifestacions artístiques de l’època
més preclara de la història d’Espanya: el Segle d’Or, i va acompanyar
amb la seva música singulars personatges com l’Arcipreste de Hita i
Miguel de Cervantes. Segons totes les fonts (Ian Woodfield i altres...)
va tenir els seus orígens i la seva culminació durant la Corona
d’Aragó.
Ja a finals del segle XIII, Johannes de Grogeo i Jeroni de Moràvia
descriuen aquestes violes d’arc ambivalents amb les quals podien tocar
acords o melodies amb acords, acompanyaven cançons narratives o
estròfiques i tocaven repertori polifònic per a les classes socials
altes, en celebracions o banquets cortesans. Les consideren equivalents
al llaüt del segle XVI per la seva flexibilitat i adaptabilitat.
La descripció més antiga de l’instrument pertany a Johannes Tinctoris (1445-1511). En el seu tractat De inventione et usu Musicae, 1481-1483
diu que el fons és pla i les vores corbades (a diferència del llaüt) i
la seva invenció atribuïda als espanyols... Les violes es divideixen en
dues categories: de mà i d’arc, tot i que la iconografia del segle XV
mostra els dos models pràcticament idèntics, on es qualifiquen de mà o
d’arc en funció de la manera com són tocades i no segons les seves
característiques físiques.
Ascendència a la corona aragonesa
Molts dels violistes i tocadors de viola de l’antic regne d’Aragó
(on cohabitaven àrabs, jueus i cristians), eren moros i jueus, de
manera que en produir-se la seva expulsió de la península Ibèrica el
1492, molts es van refugiar a Itàlia. L’estreta relació del regne amb
Itàlia en temps d’Alfons el Magnànim (1394-1458), intensificada per
l’annexió del regne de Nàpols el 1506, va afavorir la ràpida difusió de
l’instrument per tota Itàlia. A més, l’any 1492, un valencià va ser
nomenat Papa, Rodrigo Borja (Alexandre VI) i va traslladar a Roma tota
la capella de la cort, la qual incloïa músics de viola d’arc.
A la península, però, va néixer una harmonia multicultural de gran
influència oriental, que en l’aspecte musical s’aprecia en els
cançoners, on ressonen indicis del cant clàssic persa, introduït pel
músic Zyriab en el seu exili a la península al segle XI, barrejats amb
la polifonia de la viola acompanyant la veu.
L’humanista Vittorino da Feltre (1378-1448), que va obrir a Mantova
una escola per a l’educació dels fills dels nobles, incloïa entre els
ensenyaments obligats la pràctica musical consistent en el cant solista
acompanyat de la lira da braccio (viola d’arc o vihuela de arco
a Espanya). Aquesta dada, que mostra la continuïtat de la pràctica
descrita un segle abans per Jeroni de Moràvia d’aquest gènere de cant
improvisat sobre els acords de la lira, viola d’arc o fídula medieval,
esdevé una constant en l’ideal musical de l’humanisme renaixentista, ja
que reapareix finals del segle XVI en els manifestos de la camerata fiorentina i en l’obra de Vincenzo Galilei Dialogo della musica antica e della moderna (1581).
Repertori
De manera general, el repertori imprès de la vihuela està dominat per la música vocal, i utilitza formes de compondre fundades sobre el discurso retórico, expressat a través de la polifonia imitativa. La música de dansa, les sèries de variacions i les peces breus sense veu formen menys del cinc per cent del repertori.
Els ayres cantats amb acompanyament de viola inclouen estils diversos, des del cant improvisat que Milà descriu a El Cortesano, semblant a la improvisació amb llaüt a Itàlia com a acompanyament de poemes llatins i vernacles, fins als romances, que utilitzen els esquemes harmònics comuns que es transmeten al Cancionero de Palacio i cantats pels músics i oracioneros acompanyats de vihuela.
La música solista està formada pel gènere d’improvisació lliure, que
arriba al seu apogeu amb les fantasies de Milà, peces fundades en
melodies de cantus firmus, i de danses i arranjaments d’ayres espanyols.
Criteris d’interpretació
Aquesta gravació es basa en una rigorosa interpretació històricament documentada en tots els seus aspectes:
1. Tècnica vocal, ornamentació i glosses segons documentació de
tractats medievals i renaixentistes (J. de Moràvia, J. Grogeo, F. de
Colònia, D. Ortiz ...)
2. Materials/rèpliques històriques: Viola d’arc model de 1550,
còpia d’un fresc de la catedral de Cuenca (lutier: Javier Martínez).
Arc model S. XVI (Boi Pages), cerdas
negres, cordes de tripa de moltó i bordons tenyits d’òxid de ferro
segons tècniques anteriors al segle XVI. (artesà: J. Xandrich).
3. Interpretació del repertori: intabulació a la viola de peces
polifòniques a 3 o 4 veus segons la pràctica descrita per Sylvestre
Ganassi (1543) com cantar alla viola.
Fernando Marín i Nadine Balbeisi
Comentarios en español
Commentary
in
English
Ermita de Sant Antoni, Altafulla
